LLUMS, CÀMERA, ACCIÓ: EL CID I SANTA MAGDALENA

Entre desembre de 1960 i febrer de 1961 es va rodar El Cid a la veïna Peníscola. La pel·lícula, dirigida per Anthony Mann i produïda per Samuel Bronston, era protagonitzada per Charlton Heston i Sofia Loren, dos grans del cine internacional.

El rodatge degué crear gran expectació en una societat empobrida i pràcticament analfabeta com era la magdalenera (com la valenciana o com l’espanyola) dels anys seixanta.

A Peníscola, tothom va treballar en la pel·lícula, però la producció requeria de molts extres i és per això que també la gent dels pobles veïns acudiren a participar-hi.

No estava gens mal pagat, a més: 100 pessetes al dia no es guanyaven anant al tros tota la setmana; per això trobem magdaleners i magdaleneres fent de moros, de cristians o del que convingués. Hi anaven en camió, autobús, carro, tractor, moto o bicicleta, com es podia.

Un Rodatge que va Sacsejar el Poble

Peníscola ja tenia expèriència cinematogràfica: uns anys abans Berlanga havia rodat allà “Calabuch”, però l’impacte de la superproducció americana va superar la d’aquella amb escreix.

En aquells anys, a Peníscola vivien unes 2500 persones, però durant aquells mesos hi arribaren uns 5000 extres, i diners, molts diners.

L’any 1953 l’estat espanyol ja havia signat acords amb EEUU i es posava fi a l’aïllament internacional. Això marcava l’inici d’un període de liberalisme econòmic que tindria com a cirereta l’aprovació del Pla d’Estabilització de 1959.

S’inicia així una de les etapes de major creixement econòmic del país: arriba a Peníscola el boom turístic; no obstant això, a Santa Magdalena la gent continua migrant a les ciutats, sobretot a la zona de Barcelona i El Prat.

Els canvis econòmics, ací, tarden a arribar i no cal parlar de la repressió que el règim continua exercint arreu.

Per això el rodatge d’El Cid devia suposar, per als nostres actors i actrius, no sols uns ingressos extraordinaris quasi necessaris, sinó també una alenada d’aire fresc en un poble que havia viscut la guerra i la postguerra de manera molt crua.

EL CEREAL. CONTEXT HISTÒRIC

TERRA DE PA fa referència a aquella terra bona, de qualitat, on es poden plantar els conreus més exigents, com ara el blat. Santa Magdalena també disposava de “terra de pa”, per això durant molt anys i fins a començaments dels anys 60 del segle XX es conreaven diferents cereals i llegums que servien d’aliment als seus veïns i també al bestiar.

Blat, ordi, lleguminoses… sempre han estat presents dins la nostra agricultura, però en èpoques de crisi adquirien més rellevància per ser productes de primera necessitat. És per això que durant la postguerra, com hi havia mancança d’aliments i la fiscalia s’apropiava d’una part important de les collites, la farina era un bé que es menejava també en el mercat negre. Era l’estraperlo.

La gent que disposava d’aquest producte tan preuat podia desplaçar-se fins i tot a les terres de l’Ebre, sempre d’amagat, per a canviar-lo per arròs o qualsevol altra cosa.

Entrats els anys 50 la situació va anar canviant de mica en mica fins que el 1959, amb el Pla d’Estabilització, que va suposar un creixement econòmic per al país i una obertura a altres mercats, l’accés a aquests productes bàsics va esdevindre molt més fàcil.

Aquest fet, juntament amb la introducció d’altres cultius i la mecanització i especialització del camp van contribuir a la seua desaparició.

LA VINYA. CONTEXT HISTÒRIC

Si parlem de vinya a Santa Magdalena, parlem d’història del nostre poble i de la nostra comarca, perquè ha estat present al llarg del segles. Ens centrarem en el període comprés entre la segona meitat del segle XIX i els anys 80-90 del segle XX.

La vinya, junt amb les oliveres, els garrofers i els cereals, ha sigut un dels conreus tradicionals i un dels motors econòmics amb un pes específic diferent depenent del moment històric.

Durant tot el segle XIX hi ha una tendència creixent a la plantació de vinya per a vi, conseqüència d’un consum a l’alça d’aiguardent i d’un augment de la demanda a tot Europa provocada per les plagues de l’oïdi i la fil·loxera (de moment, a les nostres terres encara no havien arribat). A aquestes circumstàncies cal afegir un desenvolupament de la xarxa ferroviària i la proximitat a ports d’embarcament (Vinaròs, Benicarló i Peníscola)

El segle XX porta amb ell la malaltia de la fil·loxera al nostre territori (1899-1910), que acaba amb els ceps de vinya franca existents. Aquests es van haver de substituir per peus bords americans, tolerants a la malaltia. En aquest període i fins l’arribada de la Guerra Civil (1936), el vi i l’aiguardent perden una mica de protagonisme i s’impulsen altres conreus com els del cereal i l’olivera.

En els tres anys de Guerra Civil (1936-1939) l’agricultura, com altres aspectes de la vida als pobles, passa a un segon terme. A l’acabar el conflicte es van reprendre els conreus d’arbreria (garrofers i oliveres majoritàriament), mentre que la vinya de vi va anar desapareixent de mica en mica, substituïda pels conreus de productes de primera necessitat com el blat i els llegums, per afavorir l’autoabastiment.

LA GELADA DEL 46 I LA DEL 57

La gelada del 46 primer i la del 57 després van ser punts d’inflexió en el conreu de la vinya i, de retruc, en l’economia tant del poble com de la comarca. La del 46 va gelar les parts baixes del terme, cosa que va reduir significativament el nombre d’oliveres i va fer desaparéixer pràcticament els pocs ametlers que hi havia; pel que fa a la del 57 va afectar les parts més altes, gelant sobretot els garrofers.

Va ser per això que allà on hi havia hagut aquests conreus es va començar a plantar vinya per a raïm de taula o per a vi (amb peus híbrids americans), combinant-la en ocasions amb noves oliveres, garrofers o ametlers. Els agricultors van passar de l’autoabastiment a una agricultura més especialitzada que permetia incrementar els ingressos; per això la superfície dedicada al conreu de la vinya comença a augmentar des d’aquest moment fins als anys 70 (punt més àlgid). Sobretot el raïm de taula es converteix en un producte molt important per a l’economia familiar.

LLEIS I PRIMER PAS CAP A LA DESAPARICIÓ DE LA VINYA

La Llei 25/71 de l’estatut de la vinya i el Decret 835/1972 prohibeixen específicament qualsevol ús alimentari del raïm procedent de ceps híbrids americans. La raó era la suposada toxicitat del producte per l’excés d’alcohol metílic. El vi procedent d’aquests ceps suposava aproximadament un 60% del terreny dedicat a aquest conreu a la província de Castelló. Açò va suposar un primer pas en la desaparició de la vinya.

REORIENTACIÓ DE LA PRODUCCIÓ I FINAL DE LA VINYA

Alhora, la política estatal i comunitària apuntava a una reorientació de la producció: durant els 80 van començar a fomentar-se polítiques destinades a incentivar l’eliminació total de les vinyes mitjançant unes subvencions desproporcionades. Açò, juntament amb l’escassetat en la producció en alguns períodes, la competència d’altres zones de l’estat i l’increment en les despeses van accelerar el final de la vinya.